A la nostra societat s’ensenya a competir des de petits. Cal arribar el primer a la porta de l’escola, cal treure les millors notes… per ser el o la millor i, així, tenir accés a les millors oportunitats de ser “algú” en aquesta vida.
En una època en què l’esport, com a gran referent, ha relegat a la religió i s’ha transformat en el nou altar al voltant al voltant del qual gira la vida, els joves i famílies sacrifiquen hores de son i caps de setmana a favor de l’activitat física i la competició. Ja sigui en esports de pràctica individual com en equip.
A la nostra societat mediàtica, els números u de les diferents pràctiques esportives se’ns presenten com a persones referents. Són exemples de lluita, de superació, d’èxit. Són quasi herois.
Però cal preguntar-nos: Quin és el valor que transmet la imatge d’un esportista individual o un equip guanyador alçant un trofeu amb expressió joiosa al costat dels que han quedat en segon lloc, plorant per haver fracassat en ser els millors? El valor que es transmet és que la glòria, l’alegria i l’èxit és per als campions, els guanyadors, la resta són derrotats i, per tant, són perdedors.
L’esperit competitiu, en l’afany d’aconseguir ser els primers i la por al fracàs, empeny alguns esportistes a utilitzar males arts amb el propòsit de guanyar. Fins i tot arriba a situacions en què aquesta obsessió per guanyar deriva en disputes fora de la pista de joc. Quelcom que després porta els seguidors d’equips contrincants, seguint l’exemple, a enfrontar-se de forma violenta. Alguns psicòlegs diuen que el poble necessita desfogar el seu estrès amb aquest pa i circ… De debò?
Per descomptat, l’esport té aspectes molt positius quan una persona busca superar-se a sí mateixa, per mantenir les bones condicions físiques i psicològiques. Sense obsessions per ser sempre el millor. Així mateix, no tot allò referit al valor de la competència comporta elements negatius. De fet, promociona valors com l’esforç, la superació i el sacrifici, quan l’objectiu no és únicament esdevenir el millor i vèncer la resta, sinó de desenvolupament personal. Dur a terme una pràctica física o d’una altra índole, com els escacs, jugant amb una altra persona o equip, permet millorar, aprendre de l’altre, rebre un feedback sobre la manera com practiquem l’esport. Sens dubte, elements que ajuden al creixement personal, si l’objectiu no és guanyar per damunt de tot.
També és molt satisfactori constatar que, en un esdeveniment esportiu, hi ha un cert sentiment de germanor, quan persones de diferents races i orígens fan quelcom que els uneix, en comú. A l’antiga Grècia, l’olimpíada establia una treva, en les freqüents guerres internes, i era un moment per a la retrobada, la reunió, quan aleshores tenia, a més, un clar sentit religiós.
Competir i col·laborar per al bé comú
És una contradicció que hi hagi competicions esportives basades en els valors humans de solidaritat i justícia, dignitat humana, transparència i participació? I que a la vegada tinguin en compte totes les parts afectades, no només els que competeixen en un partit? Potser no és tot ni blanc ni negre.
Imaginem una competició esportiva on el resultat del partit no valori només si es guanya o es perd, sinó que, per exemple, s’avaluï la manera com l’esportista ajuda o ensenya els seus contrincants a desenvolupar les seves habilitats per millorar; la trajectòria de l’esportista per arribar on ha arribat, el seu creixement gràcies a l’esport; com dona suport i ajuda les persones menys capacitades a practicar aquest esport; de quina manera reverteix els seus guanys en l’entorn on viu i que el va impulsar per al desenvolupament de l’esport; com contribueix al desenvolupament social, i fins i tot econòmic, del seu entorn gràcies al seu èxit… En definitiva, a mesurar a nivell individual ―cosa que es podria traslladar també a equips― la seva contribució al bé comú.
En les olimpíades, on competeixen països, no només es mesurarien les proeses esportives dels atletes que els representen, sinó de quina manera les aconsegueixen. També com les seleccions entrenen i tenen cura dels seus atletes, les famílies, els pobles d’on són originaris. O quant guanyen els directius dels equips i quant els esportistes. Revisar el sistema d’incentius que només promouen la victòria… I, per què no, tenir n compte el Producte del Bé Comú del país, per homogeneïtzar la potència competitiva dels participants. Seria ideal conèixer el balanç de l’impacte (BBC) de cada equip.
Això, en definitiva, seria un all win (o tots els implicats guanyen).
Si acceptem que és possible, hem de pensar i dissenyar les normes i marcs de competició esportives per al bé comú.
En general, a nivell social, ja podem començar a canviar els paradigmes i referents de la competició cap a valors pel bé comú.
José Carlos Ramos, PhD. 2023
